Maderuelo

 

Ermita de la Veracruz.
Pintura mural del segle XII.
Maderuelo. Segòvia.
Encàrrec de la Dirección General de Patrimonio Cultural de Castilla y León.
L´original es conserva al Museu del Prado.

L’ermita de la Veracruz -declarada Monument en 1924- és un santuari de formes humils, que no obstant això, albergava un dels conjunts de pintura romànica més interessants i millor conservats d’Espanya. Amb la creació de l’embassament de Linares i la irremeiable arribada de les seves aigües, va quedar compromesa la delicada conservació de les pintures. En 1947 van ser traslladades a llenç i reconstruïdes en el Museu del Prado, formant des de llavors part de la seva col·lecció.

aspecte abans de la còpia

Adjudicada la recreació de les pintures per la Dirección General de Patrimonio de la Junta de Castilla y León a Arsus Paper, es planteja -atès que la capella original conserva importants restes de pintura de gran valor històric- construir al costat oposat de la nau i encarada a l’original, una estructura exempta que contingui la còpia. Tots els aspectes de l’obra són estudiats al costat de tècnics del Servei d’Arquitectura de Segòvia i l’irreductible alcalde de Maderuelo, Don Santiago Bayo.

réplica vista des de l´original

La reproducció de les pintures té com a objecte la representació més fidel de la imatge perduda. Per això, no competeix amb l’original, sinó que es converteix en el fidel testimoni de l’esplendor i la bellesa que presentava el conjunt abans dels arrencaments. L’efecte dialogant aconseguit entre còpia i original, aconsegueix recompondre en la contemplació dels murs originals –únics protagonistes- el record immediat de la rotunditat i colorit que aporta l’objectivitat de la rèplica.

original visto des de la réplica

La nova capella esta calçada sobre una plataforma lleugera de formigó, amb la intenció d’imitar l’efecte d’entrada en una sala diferenciada. A causa de les possibles inundacions, el sòl, de morter nu, exigia la permeabilitat necessària per filtrar l’aigua i evitar estancaments.

El material utilitzat per construir l’estructura -sis metres d’altura per més de cinc d’ample i profund-, va ser l’alumini. Per les seves propietats de resistència a l’oxidació i als esforços de tracció i compressió, s’establia com la millor opció. Es van col·locar planxes de policarbonat com a suport de fons. Els volums irregulars dels murs, que tenen una presència molt significativa, es van modelar amb poliestirè expandit (el muntatge de les pintures en el Museu del Prado respon a una forma geomètrica regular, la qual cosa va obligar a retallar o modificar les fotografies per ajustar-les a les formes que presenta l’original). Tot el conjunt va ser recobert amb resina epoxi reforçada amb fibra de vidre. Finalment es va aplicar el morter plàstic imitant la textura, llacunes i esquerdes de l’original.

fotografia en el Museo del Prado

projecció d´imatges

detall del procés

Las fotografias van ser realitzades per l’equip de Arsus Paper en el Museu del Prado.
Una vegada dimensionades les imatges, es van imprimir calcs per delinear el perfil del morter i aportar l’aspecte de sobrerrelleu característic de les pèrdues de material.
Per fer més precisa l’aplicació del Papelgel, les escenes van ser projectades sobre el nou mur. Les imatges es van col·locar seguint les pèrdues de material, aportant una sensació de profunditat i volum excepcional.

montant l´estructura

policarbonat y calcs

Olga modelant poliestirè

vista interior de l´estructura

Olga i Nacho aplicant morter

detalle del volumen

Vera

Luis y Marc

retirant Papelgel

detall del relleu

La il·luminació ha requerit d’un estudiat plantejament. Les parets estan cobertes d’imatges i el sòl quedarà anegado per l’aigua en les inundacions. Així, s’han disposat de quatre focus modificats proveïts de llums halògens d’intensitat regulada. Els més visibles, al final de la sala, han estat dissimulats embotint-los en el fals mur.